Els bucles de la lliçó anterior tenen una virtut i un defecte, i són el mateix: són tot o res. Un while insisteix fins que la condició es torna falsa, costi el que costi; un for recorre la seva seqüència sencera encara que a la primera volta ja sàpiga la resposta. Si la Marta s'equivoca cinc vegades seguides en escriure la prioritat, TascaFàcil la interroga cinc vegades sense la menor compassió: no sap rendir-se.

Aquesta lliçó afegeix el control fi del flux: instruccions que tallen un bucle a mig camí, que se salten una volta concreta, que distingeixen entre «he acabat de cercar i ho he trobat» i «he acabat de cercar i no hi era», i que combinen dos bucles un dins de l'altre. Tanquem amb match, la sentència que Python va incorporar a la versió 3.10 per classificar valors amb més elegància que una cadena d'elif. Són eines potents i, precisament per això, fàcils de fer servir malament: un break col·locat sense criteri converteix un bucle llegible en un laberint, així que aprendrem també quan no utilitzar-les.

1. break: sortir del bucle abans d'hora
2. continue: saltar-se una volta
3. La clàusula else dels bucles
4. Bucles imbricats
5. Sentinelles i banderes per sortir de bucles imbricats
6. match / case: classificar amb elegància
7. Bones pràctiques del control de flux
8. TascaFàcil v0.5.3: tres intents i classificació amb match
9. Errors comuns i consells
10. Exercicis
11. Conclusió

break interromp el bucle immediatament. No acaba la volta en curs ni torna a avaluar la condició: abandona el bucle i el programa continua a la primera instrucció que hi hagi després.

Si l'usuari prem Intro a la tercera tasca, les voltes quarta i cinquena no s'executen. El bucle estava preparat per a cinc iteracions i n'ha fet tres.

L'ús més freqüent de break és el bucle infinit controlat: while True: fa voltes per sempre i l'única sortida és un break dins del cos. Sembla temerari, però és un patró perfectament respectable quan la condició de sortida només es pot avaluar a mitja volta, és a dir, després d'haver llegit una dada.

Sobre aquest esquelet es construeix el bucle principal d'una aplicació, que és justament el tema de Menús interactius.

continue no surt del bucle: abandona la volta actual i salta directament a la següent. Tot el que hi hagués després d'ell al cos s'ignora, només en aquesta iteració.

Amb les entrades 4, vuit, 2 i 1, la segona volta imprimeix l'avís i salta; les altres tres acumulen. El total és 7.

continue serveix per descartar casos al principi del cos i deixar la resta del codi sense indentar. És l'equivalent en bucles de les clàusules de guarda que vas veure a 03-01. L'alternativa sense continue seria envoltar tot el cos en un if, cosa que funciona igual però afegeix un nivell d'indentació a cada línia.

Aquesta és una peculiaritat de Python que sorprèn fins i tot programadors amb experiència en altres llenguatges: tant for com while admeten un else final. I no significa el que sembla.

L'else d'un bucle s'executa si el bucle ha acabat de manera natural, és a dir, exhaurint la seqüència (for) o tornant-se falsa la condició (while); no s'executa si el bucle ha acabat per un break. La manera més fàcil de recordar-ho és llegir-lo com un else de break: «si el bucle ha acabat sense trencar-se, fes això». El seu cas d'ús canònic és la cerca que no ha trobat res:

Si en alguna volta apareix Nuria, el break talla el bucle i l'else no s'executa. Si s'exhaureixen les tres voltes sense trobar-la, el bucle acaba de manera natural i l'else avisa que la cerca ha estat infructuosa.

Sense aquesta clàusula caldria recórrer a una bandera: inicialitzar trobada = False, posar-la a True al costat del break, i comprovar if not trobada: en sortir del bucle. Les dues versions són correctes: la de l'else és més curta, la de la bandera és més explícita i s'entén sense conèixer aquesta peculiaritat. Molts equips prefereixen la segona precisament per això; el for...else és una d'aquelles construccions que cal saber llegir encara que decideixis no escriure-la.

El while...else funciona igual i és encara menys freqüent: s'executa si el while ha acabat perquè la seva condició s'ha tornat falsa, no si ha sortit per break. El farem servir a TascaFàcil per al límit d'intents.

Un bucle pot contenir-ne un altre. L'interior s'executa complet a cada volta de l'exterior, així que el nombre total d'iteracions és el producte de tots dos.

S'imprimeixen les tres multiplicacions de la taula del 2, un separador, les tres de la taula del 3 i un altre separador: sis voltes del bucle interior en dues de l'exterior. I fixa't en el print("---"): està indentat al nivell del bucle exterior, així que s'executa una vegada per taula, no una vegada per multiplicació. En els bucles imbricats, la indentació ho és tot.

El cas realista per a Estudi Alba és una graella de dies per persona: la planificació setmanal de l'equip.

Aquí EQUIP[posicio] accedeix a l'element que hi ha en aquesta posició de la tupla, comptant des de 0; és el primer cop que ho fem i ho veurem a fons a Llistes i arrays. El bucle exterior fa 5 voltes i l'interior 3 a cadascuna: 15 preguntes en total.

I aquí hi ha el cost d'imbricar. Amb un bucle, doblar les dades dobla la feina; amb dos bucles imbricats, doblar les dades la quadruplica, perquè el total és el producte. Cinc dies per tres persones són 15 voltes, però 100 dies per 100 persones són 10.000. Aquesta relació entre la mida del problema i la feina que costa s'anomena complexitat, i s'estudia a Eficiència i notació Big-O.

Aquí apareix una limitació important: break només trenca el bucle en què es troba. Si ets dins del bucle interior i vols abandonar-los tots dos, un sol break no n'hi ha prou: surt de l'interior i l'exterior continua fent voltes. La solució habitual és una bandera que el bucle exterior consulta:

El mecanisme té tres peces: la bandera s'inicialitza a False abans de tot, es posa a True just abans del break interior, i el bucle exterior la comprova tot just en acabar l'interior. La "x" que tecleja l'usuari és el sentinella: un valor convingut que no és una dada vàlida i que té com a única funció assenyalar el final.

Un sentinella ha de complir dues condicions: no pot confondre's amb una dada legítima (si les hores poden ser 0, el 0 no serveix com a sentinella) i ha d'estar anunciat al missatge que veu l'usuari. Un sentinella secret és una dada perduda.

Des de Python 3.10 existeix match, pensada per al cas concretíssim de comparar un valor contra diverses alternatives. És exactament el que fa una cadena d'elif amb el mateix == repetit, però es llegeix molt millor.

Les regles són quatre. match valor: obre l'estructura amb el valor que es compararà; cada case proposa un patró i s'executa només el primer que coincideixi; case _: és el cas per defecte, equivalent a l'else, perquè el guió baix significa «qualsevol cosa»; i, acabat el case triat, el flux surt del match, sense necessitat d'escriure cap break com exigeixen C o Java.

Un case pot recollir diverses alternatives amb la barra vertical |, que aquí es llegeix «o»:

Aquesta sola línia substitueix if prioritat == "alta" or prioritat == "urgent" or prioritat == "critica":, i fa evident que les tres paraules són sinònims del mateix.

La regla de tria és simple: si compares un valor contra una llista de possibilitats concretes, match; si les condicions són càlculs o intervals (dies > 15, hores <= 40), if / elif. I si el teu codi ha de funcionar en Python 3.9 o anterior, match no existeix.

Aquestes eines es paguen en llegibilitat, així que convé un codi de conducta.

• Res de break gratuït. Si la condició de sortida cap a la capçalera del while, escriu-la allà: while intents < 3: és més honest que while True: amb un break amagat vint línies més avall. I un sol punt de sortida per bucle sempre que es pugui, perquè tres break repartits obliguen a llegir el cos sencer per saber quan acaba.
• Sempre un límit d'intents. Un bucle que pregunta fins a obtenir una dada vàlida pot preguntar eternament. Tres intents i una sortida digna és millor experiència que un interrogatori infinit.
• Compte amb imbricar. Dos nivells són manejables; tres, sospitosos. A partir d'aquí, replanteja el problema.

La versió 0.5.2 insistia indefinidament. Ara apliquem la quarta bona pràctica: tres intents i ens rendim amb un valor per defecte anunciat, no inventat en secret. I la classificació de la prioritat passa a un match.

Aquí hi ha la peça clau de l'apartat 3, ara amb tot el sentit: el while té un else que només s'executa si s'han exhaurit els tres intents. Si la Marta l'encerta al segon, el break talla el bucle i l'else no arriba a executar-se, de manera que la prioritat conserva el valor que ella ha escrit. Si falla tres vegades, la condició intents < MAX_INTENTS es torna falsa per si sola, el bucle acaba de manera natural i l'else aplica el valor per defecte avisant-ne.

Compara les tres versions del mateix problema i veuràs l'evolució del criteri: la 0.5.1 corregia la dada en silenci, la 0.5.2 exigia sense límit i la 0.5.3 negocia: insisteix un nombre raonable de vegades i, si no hi ha manera, segueix endavant dient exactament què ha decidit i per què.

Creure que l'else d'un bucle s'executa quan el bucle no fa voltes. No: s'executa quan el bucle no es trenca amb break. Un for de zero voltes executa el seu else, perquè ha acabat de manera natural.

Esperar que un break surti de dos bucles. Només trenca el bucle que el conté directament. Per sortir d'una imbricació calen una bandera i un break per nivell.

Col·locar continue abans de l'actualització en un while. És el bucle infinit més traïdor: continue salta a la condició sense haver incrementat el comptador. En un for no passa, perquè de la variable de control se n'encarrega Python.

Col·locar malament els case. Guanya el primer que coincideix, així que un case _: situat a dalt deixa inabastables tots els altres. I case dies > 15: no és un patró vàlid: els intervals són territori d'if / elif.

Confondre el nivell d'indentació en bucles imbricats. Una instrucció indentada un nivell de més s'executa N vegades en comptes d'una. És l'error que més resultats estranys produeix, i no dona cap avís.

Consell: anomena les banderes com a preguntes. cancellat, trobada, hi_ha_urgent. Així if cancellat: es llegeix com una frase i el codi s'explica sol.

Consell: posa un comptador de seguretat als while True, encara que creguis que la sortida està garantida. Un while True sense break assolible és un programa penjat, i en producció això és un incident.

Sense executar res, indica què imprimeix cada fragment.

Escriu cercar_nuria.py que pregunti quantes tasques hi ha al lot i després demani, una a una, el responsable de cada tasca. Tan bon punt trobi la primera de la Nuria ha d'imprimir en quina posició és i deixar de preguntar. Si les recorre totes sense trobar-la, ha d'avisar que la Nuria no té tasques assignades, fent servir la clàusula else del for. Descarta amb continue les entrades buides, sense que comptin com a resposta vàlida.

Escriu graella_setmana.py que recorri amb bucles imbricats els 5 dies laborables i les 3 persones d'EQUIP, demanant les hores previstes de cada persona cada dia. Ha d'acumular el total d'hores de la setmana, permetre cancel·lar en qualsevol moment teclejant x (sortint dels dos bucles amb una bandera) i, en acabar, classificar la càrrega total amb match sobre un valor calculat: "lleugera" per sota de 80 hores, "normal" fins a 110 i "excessiva" per damunt. Pista: calcula primer la categoria amb if/elif i fes servir match per al missatge.

Solució 1.

El contrast entre a i b és la lliçó sencera de l'else de bucle: el que decideix la seva execució no és quantes voltes s'han fet, sinó si hi ha hagut break.

Solució 2.

Compte amb un matís de l'enunciat: el continue ignora l'entrada buida, però la volta es consumeix igual, perquè el for avança per la seva seqüència passi el que passi. Si volguessis que una entrada buida no gastés torn, necessitaries un while amb el teu propi comptador, que només incrementaries després d'una resposta vàlida.

Solució 3.

Fixa't en el repartiment de papers, que és el missatge de fons d'aquesta lliçó: l'if / elif s'ocupa dels intervals numèrics, perquè match no els sap comparar; i match s'ocupa de traduir la categoria ja calculada en un missatge, que és exactament comparar un valor contra tres possibilitats. Cada eina en el seu terreny.

Ja controles el flux amb precisió. Saps tallar un bucle amb break —inclòs el patró while True amb sortida controlada— i descartar una volta amb continue, que és la clàusula de guarda dels bucles. Entens la clàusula else de for i while, que no significa «si no hi ha hagut voltes» sinó «si no hi ha hagut break», i coneixes el seu cas canònic: la cerca que acaba sense trobar res.

Saps imbricar bucles per recórrer graelles de dues dimensions —dies per persona—, tens clar que la feina total és el producte de tots dos (amb l'avís de cost que reprendrà la lliçó d'eficiència), i saps sortir d'una imbricació amb una bandera i un break per nivell, senyalitzant el final amb un sentinella anunciat a l'usuari. I manegues match / case amb els seus patrons | i el seu case _, sabent que serveix per comparar un valor contra alternatives concretes, mai per a intervals.

TascaFàcil és a la versió 0.5.3 i ha après a negociar: dona tres intents, avisa a cada errada, i si s'exhaureixen aplica un valor per defecte dient-ho en veu alta. La clàusula else del while distingeix amb exactitud «ho ha encertat» de «s'ha rendit», i un match tradueix la prioritat en un termini de lliurament.

I tanmateix, el programa continua sent un guió d'un sol acte: s'executa de dalt a baix, registra una tasca i mor. Si la Marta vol consultar la fitxa que acaba de crear, o canviar la prioritat que ha assignat malament, no li queda altre remei que tornar-lo a llançar i teclejar-ho tot de nou. Li falta el que converteix un script en una aplicació: un menú que es mostra, espera una ordre, l'executa i es torna a mostrar. Ja tens totes les peces —while True, break, validació, if/elif i match— i a Menús interactius i bucles d'aplicació les muntarem juntes per tancar el mòdul.