unittest compleix, però arrossega cerimònia: heretar de TestCase, el self. omnipresent, vint mètodes assert* per memoritzar. La comunitat Python va convergir fa anys en una alternativa que redueix un test a la seva essència — una funció i un assert — sense perdre cap potència: pytest. En aquesta lliçó reescriuràs la suite de Papyrus en estil pytest, descobriràs les fixtures (parentes directes dels teus generadors de 08-03), provaràs fitxers sense tocar les dades reals gràcies a tmp_path i parametritzaràs els quatre preus de soci canònics en tres línies.

1. Instal·lació al venv i primer test
2. assert nu amb superpoders: la introspecció
3. La mateixa suite, reescrita: unittest vs pytest
4. Excepcions amb pytest.raises i floats amb pytest.approx
5. Fixtures: el setUp fet funció (i amb yield)
6. tmp_path: provar fitxers sense tocar dades/
7. Parametrització amb @pytest.mark.parametrize
8. Executar: pytest -v, -k i companyia
9. El següent esglaó de maduresa: unittest.mock (només el mapa)

pytest no és a la biblioteca estàndard: s'instal·la amb pip dins del venv del projecte, exactament com vas aprendre al mòdul 1 (i convé congelar-lo a les teves dependències):

Un test pytest és una funció normal el nom de la qual comença per test_, en un fitxer test_*.py. Sense classes, sense herència, sense self:

Executa pytest a l'arrel del projecte i ell sol descobreix tests/, els fitxers test_*.py i les funcions test_* (també entén classes TestCase, així que la teva suite de 09-02 corre sense canvis sota pytest — la migració pot ser gradual).

A 09-01 vam dir que l'assert a pèl donava missatges pobres, i a 09-02 que assertEqual existia per mostrar-te tots dos valors. pytest dissol el dilema: reescriu els assert dels teus tests (introspecció d'asercions) perquè, en fallar, mostrin cada subexpressió avaluada. Si el bug del doble arrodoniment de l'Anna tornés:

Obtens el valor real (12.36), l'esperat (12.35) i fins i tot el __repr__ del Llibre implicat (cortesia de la dataclass de M5) — sense haver escrit cap missatge. Per això a pytest l'assert nu no és una limitació: és la interfície.

La classe TestVendre de la lliçó anterior, traduïda:

La comparació, cara a cara:

Per què la comunitat prefereix pytest? Menys soroll per test (l'important ocupa tot l'espai), missatges de fallada molt superiors, fixtures componibles i un ecosistema de plugins gegant. unittest continua sent valuós — sense dependències, ubic en codi corporatiu antic — i tot el que has après a 09-02 (AAA, aïllament, noms descriptius) es trasllada intacte: només canvia la sintaxi.

pytest.raises és, de nou, un context manager (08-04 continua rendint). El seu extra respecte a assertRaises és el paràmetre match=, una expressió regular que s'ha de trobar dins el missatge de l'excepció:

match="L'Odissea" garanteix que el missatge esmenta el títol — provem no només que falla, sinó que falla explicant-se bé, que era la raó de ser de la nostra jerarquia ErrorPapyrus.

pytest.approx resol els floats amb una sintaxi que es llegeix com matemàtica:

Per a imports monetaris, abs=0.01 (a mig camí entre cèntims) és una elecció explícita i clara.

La fixture cataleg de dalt mereix una segona mirada. Es declara amb @pytest.fixture (un decorador, 08-02!) i els tests la reben demanant-la com a paràmetre: pytest veu que el test declara cataleg, busca la fixture d'aquest nom, l'executa i li injecta el resultat. Cada test rep un catàleg acabat de construir — l'aïllament de setUp, sense classe.

I el tearDown? Aquí pytest connecta amb els teus generadors de 08-03: una fixture amb yield fa el muntatge abans del yield i la neteja després:

És literalment el patró del generador: el codi es pausa al yield, el test consumeix el valor, i en acabar el test pytest reprèn la funció per executar la neteja. Setup i teardown en una sola funció, amb les variables compartides de manera natural. Si diverses suites necessiten la mateixa fixture, es mou a un fitxer especial tests/conftest.py i pytest la fa visible a tots els tests sense importar-la.

carregar_cataleg(ruta: Path) -> dict[str, Llibre] i tancament_de_caixa(ruta_vendes: Path) -> float treballen amb fitxers (M6). Provar-les contra el dades/cataleg.csv real violaria la repetibilitat: el test fallaria el dia que l'Anna afegís un llibre. pytest regala la fixture tmp_path: un Path (el pathlib de M6!) a un directori temporal únic per test, que pytest crea i destrueix per tu.

Fixa't en el que acabem d'aconseguir: provem el comportament tolerant a files corruptes de tancament_de_caixa — impossible de verificar contra el vendes.csv real sense embrutar-lo — en un directori d'un sol ús, amb el mateix write_text/encoding="utf-8" que domines des de M6. El test és ràpid, aïllat i repetible al portàtil de qualsevol dels socis.

L'exercici 2 de 09-02 (els quatre preus de soci, amb bucle i subTest) té a pytest una forma canònica:

El decorador genera quatre tests independents (un per tupla): pytest -v els llista com test_preu_soci_canonic[L'Odissea-12.5-12.35], etc., i si en fallen dos, veus tots dos. Afegir un cinquè llibre al catàleg canònic serà afegir una línia a la llista. Dades i lògica, separades.

El cicle de treball natural: pytest complet després de cada canvi; -k o --lf mentre persegueixes una fallada concreta; -v quan vols llegir la suite com la llista de contractes que és.

Siguem honestos: hi ha coses que aquesta lliçó no resol. Com proves una funció que crida una API per la xarxa, consulta l'hora actual o depèn d'alguna cosa lenta o no determinista? La resposta professional són els dobles de prova (mocks): objectes falsos que substitueixen la dependència real durant el test. Python els porta a unittest.mock (compatible amb pytest). És el següent esglaó en la maduresa d'un tester, i apareix de manera natural quan Papyrus parli amb serveis externs — cosa que començarà a passar al mòdul 10, amb la web. De moment, queda't amb el nom i amb aquesta regla: si la teva funció és difícil de provar perquè depèn de mig món, sol ser el disseny el que demana desacoblar-se, no el test el que demana màgia.

• Instal·lar pytest fora del venv (o amb el venv desactivat): després pytest "no existeix" o executa contra un altre Python. Comprova-ho amb pip list dins del venv (M1).
• Oblidar demanar la fixture com a paràmetre: si escrius def test_x(): i fas servir cataleg a dins, obtens NameError. La injecció només passa si el paràmetre es diu exactament com la fixture.
• Mutar una fixture creient que és compartida (o al revés): per defecte cada test rep una fixture nova (scope="function"). Si canvies a scope="module" per velocitat, els tests tornen a compartir estat mutable — el fantasma de M4. Amb dades mutables, queda't a l'scope per defecte.
• pytest.raises(Exception): capturar l'excepció més genèrica fa passar el test encara que salti un error diferent de l'esperat. Captura la classe concreta (EstocInsuficientError), com et va ensenyar el mòdul 7 amb except.
• Construir rutes a mà en lloc de fer servir tmp_path: Path("test_tmp.csv") deixa brossa al projecte i col·lisiona entre tests. tmp_path és únic per test i es neteja sol.
• Consell: executa pytest abans de començar a canviar codi, no només després. Saber que parties de verd converteix qualsevol vermell posterior en informació pura.

Reescriu en estil pytest els tres tests de reposar de l'exercici 1 de 09-02, fent servir la fixture cataleg (només necessites Hamlet) i pytest.raises amb match= en el cas del títol inexistent (el missatge de LlibreNoTrobatError conté el títol).

Escriu un test parametritzat test_preu_sense_soci amb els quatre llibres canònics i els seus preus finals sense descompte (calcula: base × 1.04, arrodonit a 2 decimals) fent servir pytest.approx.

Amb tmp_path, escriu test_tancament_de_caixa_fitxer_buit_retorna_zero: crea un vendes.csv que contingui només la capçalera data,titol,quantia i comprova que tancament_de_caixa retorna 0.0.

Exercici 1

Exercici 2 — els esperats: 12.50×1.04=13.00; 9.95×1.04=10.348→10.35; 15.90×1.04=16.536→16.54; 21.00×1.04=21.84.

Exercici 3

Un fitxer amb només la capçalera és un límit clàssic (la família "límits" de 09-01): zero files per sumar no ha de ser un error, sinó 0.0.

La suite de Papyrus s'ha aprimat i ha guanyat múscul alhora: tests que són funcions, assert nu amb introspecció que mostra els valors en fallar, pytest.raises(..., match=) per a les excepcions de M7, pytest.approx per als preus, fixtures que injecten un catàleg fresc (i fan setup+teardown amb un yield, com els teus generadors), tmp_path per provar carregar_cataleg i tancament_de_caixa sense fregar dades/, i parametrize fixant els quatre preus de soci canònics en una taula. Fins ara, però, sempre hem seguit el mateix ordre: primer el codi, després els seus tests. A la propera lliçó invertirem la fletxa: escriure el test abans que el codi — vermell, verd, refactor — i descobrir que els tests no només verifiquen el disseny: el produeixen. Ho farem amb una peça nova de Papyrus que l'Anna fa setmanes que demana: els cupons de descompte.