Aquest cas és fictici. Nord, una empresa petita de programari de planificació, rep comentaris que els seus avisos de tasques són nombrosos però poc accionables. El repte no és afegir més notificacions, sinó ajudar a identificar l'acció prioritària sense sobrecarregar ningú.

L'equip sap que hi ha avisos repetits i preguntes de suport sobre prioritats, però no si la causa és el volum, el llenguatge, el moment o la configuració. Formula: «Com podríem ajudar qui coordina projectes a reconèixer una tasca prioritària en el moment adequat sense ocultar informació important ni augmentar el soroll?».

Suport, disseny i desenvolupament generen alternatives: agrupar avisos, explicar la prioritat, ajustar freqüència o mostrar bloquejos propers. Els criteris són claredat, control de la persona usuària, viabilitat i aprenentatge. Prioritzen una maqueta d'avís amb el motiu de prioritat i una acció disponible.

Amb dades fictícies, participants autoritzats indiquen què farien després de llegir els avisos. El motiu s'entén, però alguns missatges barregen massa accions. L'equip els ajusta perquè cadascun tingui una acció principal i accés a més context.

Què hauria passat si Nord hagués reduït avisos sense investigar? Quin criteri protegeix el control de les persones? Quin prototip alternatiu respondria a la mateixa incertesa?

Reduir avisos podria ocultar informació crítica. El control implica entendre i ajustar la configuració. Una vista simulada de prioritats també podria comparar-se amb els avisos actuals.

Nord mostra que la creativitat no exigeix tecnologia espectacular: cal reformular, reunir perspectives, explorar i provar una hipòtesi abans d'escalar. El cas següent conserva aquest procés en un context amb límits professionals més estrictes.