En el subcapítol anterior vam veure que, tradicionalment, oferir un servei a internet implicava comprar i mantenir servidors físics. Funcionava, però tenia mals de cap molt concrets. El núvol va néixer per resoldre'ls. Vegem-los un a un amb exemples reals.

Per muntar el teu servei necessitaves comprar els servidors abans de tenir un sol client.

Exemple real: Una startup vol llançar una botiga online. Calcula que necessitarà 10 servidors. Cada un costa 5.000 €. Abans de vendre res, ja ha gastat 50.000 €. Si el negoci no funciona, aquests diners estan gairebé perduts.

A aquesta despesa inicial en béns físics se l'anomena CapEx (Capital Expenditure). El núvol ho converteix en OpEx (Operational Expenditure): pagues petites quantitats mensuals pel que utilitzes, com una factura de la llum.

Havies de decidir quants servidors comprar sense saber quanta gent vindria. Només hi havia dos resultats, i tots dos són dolents:

• Et quedes curt: arriba molta gent, els servidors se saturen i la web cau. Perds vendes just quan hi ha més demanda.
• Et passes: compres de més «per si de cas» i la majoria del temps aquests servidors caríssims estan encesos sense fer res.

Exemple real: Un web de venda d'entrades per a concerts té trànsit normal tot l'any, però el dia que surten les entrades d'un artista famós rep 100 vegades més visites durant una hora. Compres 100 vegades més servidors per utilitzar-los una hora a l'any? O deixes que la web caigui aquell dia?

El núvol resol això amb l'elasticitat: afegeixes capacitat en minuts quan cal i la treus quan ja no, pagant només per les hores que l'has utilitzada.

Comprar i instal·lar servidors físics portava setmanes o mesos: demanar pressupost, esperar l'entrega, muntar, cablejar, instal·lar el sistema operatiu, configurar la xarxa…

Exemple real: El teu cap et demana un servidor nou per provar una idea. En un datacenter tradicional, podries trigar 6 setmanes a tenir-lo a punt. Al núvol, el tens funcionant en 2 minuts des d'una pàgina web.

El núvol converteix una tasca de setmanes en una de minuts. Això permet experimentar barat i ràpid.

Els servidors físics es trenquen: discs durs que fallen, fonts d'alimentació que moren, ventiladors que s'encallen. Algú havia de:

• Estar de guàrdia 24/7.
• Tenir peces de recanvi en magatzem.
• Canviar el maquinari trencat físicament.

Tot això costa diners i personal especialitzat. Al núvol, el proveïdor s'encarrega del maquinari. Si un disc físic falla, és problema d'AWS, no teu.

Si el teu datacenter és a Madrid, un usuari del Japó notarà la web lenta perquè les seves dades han de creuar mig planeta. Muntar el teu propi datacenter al Japó seria caríssim.

Exemple real: Una empresa espanyola vol vendre a Llatinoamèrica. En lloc de construir un datacenter a Mèxic, lloga servidors a la regió d'AWS més propera als seus clients i els serveix ràpid des d'allà. Ho fa en minuts, sense viatjar ni construir res.

El núvol ofereix presència global: tens datacenters disponibles a desenes de països llestos per utilitzar.

Què passa si s'inunda la teva sala de servidors, hi ha un incendi o una apagada elèctrica prolongada? Amb un únic datacenter, ho perds tot. Tenir un segon datacenter de suport era extremadament car.

El núvol permet, de manera assequible, replicar les teves dades i sistemes en diverses ubicacions perquè, si una falla, una altra segueixi funcionant.

• El núvol no va inventar internet; va resoldre els problemes econòmics i operatius de tenir els teus propis servidors.
• Les dues idees clau són pagament per ús (no inverteixes per avançat) i elasticitat (pagues només pel que utilitzes, quan ho utilitzes).
• També aporta rapidesa, abast global i resiliència a un cost assumible.

En el següent subcapítol compararem els tres grans models de desplegament: on-premise, cloud i híbrid, perquè sàpigues quan convé cadascun.