Ja sabem que volem descriure la infraestructura en codi (IaC). Però hi ha dues formes de fer-ho: l’enfocament imperatiu i el declaratiu. Entendre aquesta diferència és clau per comprendre com «pensa» Terraform i per què resulta tan còmode. És un concepte senzill amb una analogia que ho deixa claríssim.

• Imperatiu: descrius PAS A PAS com arribar al resultat. Dones instruccions detallades en ordre: «fes això, després això, després això altre».
• Declaratiu: descrius QUIN resultat vols, i deixes que l’eina esbrini com aconseguir-ho. Només dius la destinació, no el camí.

Analogia del taxi (la clau de tot):

• Imperatiu: li dones al taxista indicacions pas a pas: «gira a la dreta, segueix recte 200 metres, a la rotonda pren la segona sortida, gira a l’esquerra…». Si t’equivoques en un pas, arribes malament.
• Declaratiu: li dius al taxista «porta’m a l’aeroport». Ell decideix la millor ruta. Si hi ha un embús, busca un altre camí. Tu només has expressat la destinació desitjada.

Terraform és declaratiu: tu declares la destinació (la infraestructura que vols) i ell calcula els passos.

Un enfocament imperatiu seria, per exemple, un script (en Bash, Python…) que executa comandes en ordre:

Problemes de l’enfocament imperatiu:

• Tu gestiones l’ordre i totes les dependències.
• Què passa si l’executes dues vegades? Podria intentar crear coses que ja existeixen i fallar, o duplicar-les. Has d’escriure lògica per comprovar «ja existeix això?» a cada pas.
• I si alguna cosa canvia? Has d’escriure més instruccions per detectar i modificar l’estat actual.

És com les indicacions pas a pas: funciona, però ets responsable de cada detall i de cada imprevist.

Amb l’enfocament declaratiu (el de Terraform), tu escrius l’estat final desitjat:

No dius en quin ordre crear-ho ni com. Simplement declares el que vols que existeixi. Terraform s’encarrega de la resta:

• Calcula l’ordre correcte i les dependències automàticament (sap que la subxarxa va dins la xarxa, així que crea la xarxa primer).
• Compara el que has declarat amb el que ja existeix.
• Fa només els canvis necessaris perquè la realitat coincideixi amb la teva declaració.

Aquí hi ha la paraula clau de l’enfocament declaratiu: idempotència.

Idempotència vol dir que pots aplicar la mateixa configuració moltes vegades i el resultat sempre és el mateix. No importa quantes vegades l’executis: si ja està en l’estat desitjat, no fa res; si falta alguna cosa, la crea; si alguna cosa difereix, l’ajusta.

Exemple pràctic: Declares que vols «1 servidor».

• L’apliques: Terraform veu que no n’hi ha cap i en crea 1.
• L’apliques una altra vegada (sense canviar res): Terraform veu que ja n’hi ha 1 i no fa res. No crea un segon servidor per error.
• Canvies la declaració a «3 servidors» i apliques: Terraform veu que n’hi ha 1 i afegeix 2 més per arribar a 3.

Sempre acabes amb exactament el que has declarat. Això és just el contrari d’un script imperatiu, que podria crear servidors duplicats cada vegada que l’executes.

La idempotència és el que fa que la IaC declarativa sigui segura i predictible. Resol directament el problema del «què passa si l’executo una altra vegada?».

L’enfocament imperatiu té el seu lloc (scripts puntuals, automatitzacions concretes). Però per gestionar infraestructura, el declaratiu és molt superior perquè:

• És més fàcil de llegir: el codi descriu directament com ha de quedar tot.
• És idempotent i segur de re-executar.
• L’eina gestiona la complexitat (ordre, dependències, canvis) per tu.

Per això les principals eines de IaC modernes, Terraform inclosa, són declaratives.

Matís: algunes eines modernes (com el CDK d’AWS o Pulumi, que veurem al subcapítol 9.3) usen llenguatges de programació normals, cosa que sembla imperatiu, però per sota generen un model declaratiu. El que importa és el resultat: declares l’estat desitjat.

• Imperatiu: descrius com (els passos, en ordre). Tu gestiones l’ordre i les repeticions.
• Declaratiu: descrius què vols (el resultat final). L’eina calcula el com. És l’enfocament de Terraform.
• L’analogia: imperatiu = indicacions gir a gir; declaratiu = «porta’m a l’aeroport».
• El gran avantatge declaratiu és la idempotència: aplicar la mateixa configuració moltes vegades sempre dona el mateix resultat, sense duplicats ni sorpreses.
• Per gestionar infraestructura, l’enfocament declaratiu és més llegible, segur i predictible.

Al següent subcapítol compararem les eines de IaC més importants —Terraform, CloudFormation, Pulumi i CDK— i veurem per què triem Terraform.