Benvingut a la Part II, on deixem la teoria i comencem a fer servir AWS de veritat. Comencem amb el servei més fonamental: EC2, el còmput. I dins d’EC2, el primer que necessites dominar són les instàncies: què són, quins tipus hi ha i quina triar.

EC2 significa Elastic Compute Cloud. És el servei d’AWS per llogar servidors virtuals. Cada un d’aquests servidors s’anomena instància.

Recorda el Capítol 1: EC2 és l’exemple clàssic d’IaaS (Infraestructura com a Servei). AWS et dona un ordinador virtual; tu instal·les i gestiones el sistema operatiu i el teu programari a sobre.

Analogia: Una instància EC2 és com llogar un ordinador per hores en un centre de dades remot, però sense tocar res físic. Tries quanta potència vols, l’engegues en 2 minuts i comences a fer-lo servir per SSH (Linux) o Escriptori Remot (Windows).

Un servidor físic molt potent es pot «trossejar» en molts servidors virtuals independents mitjançant virtualització. Cada tros (cada instància) creu que és un ordinador complet, però comparteix el maquinari físic amb altres instàncies, aïllades entre si.

Això és el que permet el resource pooling del Capítol 1: AWS té servidors físics enormes i et lloga just la porció que necessites.

Aquí ve la part que confon als principiants. AWS ofereix centenars de tipus d’instància amb noms com t3.micro, m5.large, c6g.xlarge… Sembla un galimaties, però segueixen una lògica clara.

Cada instància es defineix per dues coses:

1. Família: per a què està optimitzada (CPU, memòria, etc.).
2. Mida: quanta potència té.

Prenem m5.large com a exemple:

• m → família (propòsit general).
• 5 → generació (a major número, maquinari més modern i eficient).
• large → mida (quantitat de CPU i memòria).

Cada família està pensada per a un tipus de feina. Aquestes són les que més faràs servir:

Truc per recordar: pensa en les lletres com a inicials en anglès. Compute, RAM (memory), GPU… No és perfecte, però ajuda.

Les instàncies de la família t (com t3.micro) són especials i molt populars per començar:

• Són barates i aptes per a la capa gratuïta d’AWS (ideals per aprendre).
• Funcionen amb un sistema de crèdits de CPU: rendeixen poc de forma constant, però poden donar «ràfegues» de potència quan ho necessiten puntualment.
• Perfectes per a webs petites, blogs o entorns de proves amb trànsit irregular.

Compte: no són bones per a càrregues que necessiten CPU alta de forma constant, perquè es queden sense crèdits. Per això, millor una família c o m.

No t’atabalis amb els centenars de tipus. Segueix aquest raonament:

1. Què necessita més la meva aplicació, CPU o memòria?
   • Equilibrat o no estic segur → m (o t si és petita).
   • Molta CPU → c.
   • Molta RAM → r.
   • GPU per IA/gràfics → g o p.
2. Quanta potència? Comença petit (large o fins i tot micro) i puja si cal. És trivial canviar de mida després.
3. Fes servir sempre la generació més recent disponible: sol donar més rendiment pel mateix preu.

Regla d’or: Comença petit i mesura. És molt més fàcil (i barat) fer créixer una instància que pagar de més «per si de cas». Veurem com detectar el sobredimensionament al Capítol 25 (optimització de costos).

Exemple real: Un equip llança una web nova amb una t3.micro (gairebé gratis). Quan creix el trànsit, veuen que la CPU se satura i migren a una m5.large. Quan descobreixen que el seu processament d’imatges necessita molta CPU, mouen aquesta part concreta a una c6.xlarge. Cada peça fa servir la família que millor li encaixa.

• EC2 lloga servidors virtuals anomenats instàncies (és IaaS pur).
• El nom d’una instància (m5.large) codifica família + generació + mida.
• Les famílies s’optimitzen per a diferents feines: t/m (general), c (CPU), r (memòria), i (emmagatzematge), g/p (GPU).
• La família t és barata i ideal per aprendre (capa gratuïta), però no per a CPU constant.
• Comença petit, mesura i escala. Canviar de mida després és fàcil.

Al següent subcapítol veurem tres peces que acompanyen sempre una instància: les AMIs (la plantilla del disc), les key pairs (com hi entres de forma segura) i els Security Groups (el tallafoc).