Comencem la Part V: Terraform avançat. Fins ara escrivies tota la teva infraestructura en fitxers solts. Funciona per a alguna cosa petita, però quan creixes, aquest enfocament es torna repetitiu i ingovernable. La solució són els mòduls, la peça clau per reutilitzar i organitzar el teu codi Terraform com un professional. En aquest subcapítol entendràs què són i com s’estructuren.

Imagina que necessites crear la mateixa infraestructura una vegada i una altra. Per exemple, a la teva empresa cada nou projecte necessita una VPC amb subxarxes públiques i privades, igual que la del Capítol 12. Sense mòduls, hauries de copiar i enganxar tot aquest codi a cada projecte:

Això és un desastre: si trobes un error o vols millorar la VPC, has de canviar-ho a tots els llocs. És just el problema que la programació va resoldre fa dècades amb les funcions: escriure alguna cosa una vegada i reutilitzar-la.

Un mòdul de Terraform és un conjunt de recursos agrupats i reutilitzables, empaquetats com una unitat amb una entrada i una sortida ben definides. És l’equivalent a una funció en programació: el defineixes una vegada i el «crides» tantes vegades com necessitis, canviant només els detalls.

Analogia: un mòdul és com una recepta de cuina reutilitzable. Escrius una vegada la recepta de «pizza» indicant quins ingredients admet (els ingredients són els paràmetres). Després la fas servir moltes vegades canviant els ingredients: una pizza de pernil, una altra de xampinyons, una altra vegetariana. La recepta (el mòdul) és la mateixa; els ingredients (les variables) canvien.

Un mòdul és, senzillament, una carpeta amb fitxers .tf. Per convenció, s’organitzen en tres fitxers principals (recorda els blocs del Capítol 10):

Defineix què es pot configurar al mòdul des de fora. Són com els «paràmetres» de la recepta. Per exemple, el rang de la VPC o el nom del projecte:

Conté els recursos que el mòdul crea, usant les variables d’entrada. És el «cos» de la recepta:

Defineix quina informació retorna el mòdul perquè altres la puguin utilitzar (recorda els outputs del subcapítol 12.4). Per exemple, l’ID de la VPC creada:

L’elegància d’un mòdul és que funciona com una caixa amb un «contracte» clar:

Qui fa servir el mòdul no necessita saber com està fet per dins: només li dóna les entrades que necessita i rep les sortides que li interessen. Això és abstracció: amagar la complexitat darrere d’una interfície senzilla. Igual que fas servir una funció sense saber com està programada per dins.

Exemple del món real: l’equip de plataforma d’una empresa crea un mòdul xarxa-corporativa que munta una VPC amb totes les bones pràctiques de seguretat i connectivitat de l’empresa. Els altres equips només han de utilitzar aquest mòdul donant-li un nom i un rang; obtenen una xarxa perfecta sense ser experts en xarxes. Tota la complexitat està encapsulada al mòdul.

• Sense mòduls, acabes copiant i enganxant el mateix codi d’infraestructura, cosa que és repetitiva i insostenible (canviar alguna cosa obliga a tocar-la a molts llocs).
• Un mòdul és un conjunt de recursos agrupats i reutilitzables, l’equivalent a una funció en programació: el defineixes una vegada i l’utilitzes moltes. Com una recepta de cuina reutilitzable.
• Un mòdul és una carpeta amb fitxers .tf, organitzats per convenció en tres: variables.tf (entrades), main.tf (recursos) i outputs.tf (sortides).
• Funciona com una caixa amb un contracte: li dónes entrades (variables) i reps sortides (outputs), sense necessitat de saber com està fet per dins. Això és abstracció.

Al següent subcapítol aprofundirem en com es connecta un mòdul amb el món exterior: les seves variables d’entrada, els seus outputs i com s’estableixen les dependències entre mòduls.