Ja saps quins problemes resol el núvol. Ara posarem nom a les tres grans formes d’allotjar la teva infraestructura. Entendre les seves diferències et permetrà prendre bones decisions (i entendre per què moltes empreses trien una o altra).

On-premise (sovint abreujat on-prem) significa que els servidors estan a les teves pròpies instal·lacions i són teus. Tu compres el maquinari, el muntes, el mantens i el protegeixes.

Analogia: és com tenir cotxe en propietat. El compres, pagues l’assegurança, la ITV, les reparacions i el garatge. A canvi, és totalment teu i en fas el que vols.

Quan té sentit:

• Tens requisits legals molt estrictes que obliguen que les dades no surtin de les teves instal·lacions.
• Ja has invertit molt en maquinari i encara no l’has amortitzat.
• Necessites un control total sobre cada component físic (casos molt específics).

Inconvenients: tot el que vam veure al subcapítol 1.2 (inversió inicial, manteniment, lentitud, etc.).

En el model núvol (núvol públic), un proveïdor com AWS, Azure o Google Cloud és el propietari dels datacenters. Tu llogues la capacitat que necessites i pagues per ús.

Analogia: és com fer servir taxi o cotxe compartit. No compres el cotxe; pagues per cada trajecte. No t’has de preocupar per l’assegurança, la benzina ni les reparacions.

Quan té sentit:

• Empreses noves o projectes que volen començar ràpid i barat.
• Càrregues de treball variables (pics de trànsit).
• Quan vols arribar a usuaris de diversos països sense construir datacenters.
• Quan prefereixes centrar-te en el teu producte, no en mantenir maquinari.

Inconvenients:

• A molt gran escala i amb ús constant, pot sortir més car que tenir el teu propi maquinari ja amortitzat.
• Depens d’un proveïdor extern (risc de vendor lock-in, que veurem més endavant).

El model híbrid combina on-premise i núvol, connectant-los perquè treballin junts.

Analogia: tens un cotxe propi per al dia a dia (on-premise) però llogues una furgoneta els caps de setmana que et mudes (núvol per als pics).

Quan té sentit:

• Una empresa tradicional que ja té el seu datacenter però vol fer servir el núvol per a projectes nous o pics de demanda.
• Dades sensibles que han de quedar-se a casa, però aplicacions que es beneficien de l’escala del núvol.
• Migracions graduals: anar movent coses al núvol a poc a poc, sense un salt brusc.

Exemple real: Un banc manté la base de dades de comptes on-premise per regulació, però executa la seva app mòbil i la seva web al núvol per absorbir els pics d’ús a final de mes. Ambdós mons es connecten per una línia privada segura.

Quan diem «núvol» en aquest llibre ens referim al núvol públic: datacenters compartits per molts clients (encara que els teus recursos estan aïllats). Existeix també el núvol privat, que és bàsicament infraestructura tipus núvol però dedicada a una sola organització (sovint on-premise). El model híbrid sol combinar núvol públic amb on-premise o núvol privat.

• On-premise: tu ets el propietari del maquinari. Màxim control, màxima responsabilitat.
• Núvol: llogues capacitat a un proveïdor. Ràpid, flexible, pagament per ús.
• Híbrid: combines ambdós, útil en migracions i quan hi ha dades que han de quedar-se a casa.
• No hi ha una opció «millor» universal: depèn del context (regulació, pressupost, tipus de càrrega).

Al següent subcapítol aprofundirem en els tres models de servei del núvol —IaaS, PaaS i SaaS— que defineixen quant treball delegues al proveïdor.