Quan diem «el núvol», en realitat hi ha diversos núvols que competeixen entre si. Els tres més grans són AWS, Azure i Google Cloud. Conèixer-los t’ajuda a entendre el mercat i a prendre bones decisions professionals. Vegem-los sense màrqueting, amb dades i diferències reals.

Als proveïdors amb datacenters arreu del món i un catàleg enorme de serveis se’ls anomena hyperscalers. N’hi ha tres de dominants:

• Qui: la divisió de núvol d’Amazon.
• Llançament: 2006. Va ser el primer a oferir núvol públic modern.
• Posició: líder del mercat, el més madur i amb el catàleg de serveis més ampli.
• Curiositat: va néixer perquè Amazon necessitava gestionar la seva pròpia infraestructura per a les festes de Nadal i va decidir llogar aquesta capacitat sobrant a tercers.

• Qui: el núvol de Microsoft.
• Llançament: 2010.
• Punt fort: integració amb el món Microsoft (Windows Server, Active Directory, Office 365, .NET). Molt present en grans empreses que ja feien servir programari de Microsoft.

• Qui: el núvol de Google.
• Llançament: 2011 (com a plataforma general).
• Punt fort: dades, anàlisi, machine learning i Kubernetes (que Google va inventar). Molt estimat per equips de dades i enginyeria.

Les xifres exactes canvien cada trimestre, però l’ordre es manté estable des de fa anys:

No memoritzis els números exactes, canvien. L’important és el patró: AWS lidera, Azure el segueix de prop i GCP és un tercer sòlid. Junts dominen la major part del mercat.

Tot i que els tres fan «el mateix» a alt nivell (servidors, emmagatzematge, bases de dades…), tenen personalitats diferents:

Un detall que confon els principiants: cada proveïdor anomena diferent el mateix. Per exemple, un servidor virtual s’anomena:

• EC2 a AWS.
• Virtual Machines a Azure.
• Compute Engine a GCP.

El concepte és idèntic; només canvia el nom comercial. Veurem això al subcapítol 2.3.

No necessàriament. Existeixen estratègies:

• Mono-cloud: fer servir un únic proveïdor. Més simple, més fàcil de dominar. És el més comú i el recomanable per començar.
• Multi-cloud: fer servir diversos proveïdors alhora. Aporta flexibilitat i evita dependre’n d’un de sol, però multiplica la complexitat. Solen fer-ho grans organitzacions amb raons concretes.

Aquí apareix el concepte de vendor lock-in (dependència del proveïdor): com més facis servir serveis propis i exclusius d’un proveïdor, més difícil serà canviar després. No és ni bo ni dolent en si; és quelcom a tenir en compte. Eines com Terraform (que veurem a la Part III) ajuden precisament a no lligar-t’hi tant, perquè permeten gestionar diversos proveïdors amb un llenguatge comú.

• Els tres grans proveïdors de núvol («hyperscalers») són AWS, Azure i Google Cloud.
• AWS lidera, Azure és segon (fort en món Microsoft) i GCP tercer (fort en dades i IA).
• Fan el mateix a alt nivell, però cadascun anomena diferent els serveis i té la seva personalitat.
• Pots fer servir un (mono-cloud, recomanat per començar) o diversos (multi-cloud, més complex).
• El vendor lock-in és la dependència que generes en fer servir serveis exclusius d’un proveïdor.

Al següent subcapítol explicarem per què en aquest llibre aprendrem AWS primer.